elcarxe

per Eugeni Casanova

L’anciana respon amb determinació al qüestionari: «forment, teralinya, tomello, terrat...» Som en el municipi d’Abanilla, a Múrcia, tot i que l’aldea es diu la Canyada de l’Alenya (La Cañada de la Leña, segons la versió oficial). Un matrimoni de filòlegs, Vicent Beltran i Ester Limorti, elaboren estudis lingüístics i toponímics en cadascun dels nuclis de la zona del Carxe. Els vocables determinen amb precisió d’on van arribar els pobladors: en el sud del territori parlen com a Novelda, i en el centre i el nord, com a Monòver, poblacions de la veïna comarca valenciana del Vinalopó Mitjà. És la primera volta que es fan recerques detallades en la que constituïx una de les grans curiositats de la llengua catalana, de la qual existix un sol llibre sobre tradició oral: El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia (1998), escrit per la mateixa Ester Limorti i per Artur Quintana.

La informant és Encarna Beltrà Cantó, de 92 anys, i la seua memòria familiar constata el que diuen els filòlegs. La seua mare, que va nàixer el 1885, era besneta dels que fundaren el poble. Essent ella «fadrina», diu, els néts dels pioners, que llavors tenien 80 anys, explicaven encara històries de quan els seus avis arribaren de Novelda. El primer fou lo tio Ramon Cantó, que s’establí ací amb els seus set fills. Llavors no hi havia poble, sols alguna casa, com la que en deien La Venta, i alguna cova habitada. Durant dècades, quasi totes les famílies foren Cantó i Martínez, i encara hui es així en bona mesura. Limorti explica que la comarca es poblà de valencians al llarg del segle XIX, tot i que potser els primers van arribar ja en el XVIII. La zona –un secà de molt poca productivitat– estava gairebé deshabitada des de l’expulsió de moriscos, que a Múrcia fou el 1614 i a València el 1609. El Carxe no és, doncs, una relíquia dels pobladors que s’establiren a Múrcia després de la conquesta de Jaume I, que segons el cronista Ramon Muntaner enraonaven «lo bell catalanesc del món», sinó producte de colonitzacions agràries recents.

Manuel Sanchis Guarner féu conèixer el 1956 l’existència d’aquests catalanoparlants com si es tractara d’una tribu perduda. Artur Quintana assegura que eixa fou la gran troballa del mestre valencià al llarg dels seus anys d’estudi, «i ho fou perquè esta és l’única expansió territorial del català en l’edat moderna». Sanchis escriví el 1973 que «la primera notícia sobre el Carxe l’obtinguí del senyor Antonio Gacías, intel·ligent afeccionat mallorquí a la lingüística que vivia a Múrcia», el qual el 1949 escriví a Francesc de Borja Moll per a comunicar-li que en el terme de Jumella hi havia gent que enraonava català.

Sanchis, que treballava llavors a Mallorca amb Moll, es posà en contacte amb Gacías i a partir de les seues informacions publicà en la seua Gramàtica valenciana del 1950 la primera referència al Carxe. Però el filòleg no visità la zona fins al 1970! Després, Joan Coromines recollí materials el 1963 a Raspai, però no els publicà.

Limorti i Beltran fan la seua visita següent a un matrimoni de la Canyada del Trigo, Antonieta Escandell i Nicandro Rico, que en contrast amb Encarna Beltrà, diuen blat, teranyina, timó i teular. També en la memòria de les seues famílies s’ha conservat d’on arribaren els pioners de l’indret: Monòver. Un d’ells fou el rebesavi d’Antonieta, la qual té notícia també de la persona que fundà l’aldea propera dels Escandells: lo tio Pep Escandell. Molts dels noms dels nuclis del Carxe tenen a veure amb els fundadors: els Gabriels, els Gàpits...

La llengua del matrimoni, com la d’Encarna Beltrà, no està contaminada, sinó que és un valencià meridional impecable, amb una dicció esplèndida i pocs barbarismes. Vicent Beltran explica que mostra les característiques típiques de les zones perifèriques, amb alguna influència de la llengua veïna, però també amb expressions ben genuïnes.

Antonieta i Nicandro es definixen com a valencians sense ambigüitats i diuen que els agradaria pertànyer al Pinós, el poble contigu, situat a huit quilòmetres. La Canyada del Rico és dins el terme de Jumella, però asseguren que la seua cultura no té res a veure amb la d’eixa població, «no sols per la llengua; també els costums i la manera de ser són molt diferents», afirmen. «Quan anem a Jumella ens diuen ‘los xes’ o ‘los xesos’, i no els fa molta gràcia que parlem valencià.»

Nicandro explica que la llengua es manté amb molta vitalitat. «En el poble, els únics que parlen castellà són dos equatorians –explica–, tot i que ara han començat a venir molts anglesos, que paguen barbaritats per cases en ruïnes.» Però el Carxe es va quedant sense parlants no perquè els veïns abandonen la llengua, sinó perquè se’n van. En la Canyada del Trigo hi havia 300 persones tres dècades enrere, i ara són una trentena, i totes les aldees han viscut una situació anàloga.

Beltran i Limorti establixen els límits de la llengua en territori murcià:

«En tots els masos es parlava valencià, però amb la despoblació dels darrers anys la llengua ha quedat circumscrita als nuclis de població, perquè els que compren les cases aïllades són de fora.» Les seues entrevistes han revelat que uns decennis enrere el valencià arribava fins a les Cases del Port, en la carretera de Jumella a Múrcia, però ara els límits es troben en les aldees esmentades, a més de deu quilòmetres d’aquell punt i, pel sud, a la Sarça, on la població ja és mixta.

Sanchis Guarner establí que l’àrea catalanoparlant a Múrcia abasta uns 300 quilòmetres quadrats, i Artur Quintana els estirà un xic en constatar la llengua que s’enraonava en els masos de les estribacions de les serres del Carxe i la Pila, que tanquen la comarca pel nord i pel sud. Molts d’eixos masos tenen ressonàncies castellanes: Quitapellejos, Pelavivos, Carrascalejo... (hui deshabitats tots tres). Però tres de cada quatre topònims de la comarca són valencians, segons Beltran.

Acabem el recorregut a Raspai, la major de les aldees –que els seus habitants anomenen el Carxe–, situada en el tercer terme municipal de la zona, el de Iecla. Ací els informants expliquen que l’origen del nucli es deu a dos famílies: Rico i Pérez. Asseguren que en el poble s’enraona «alacantí, no valencià».

–I per què?

–Perquè aquí diem «treballà» o «papé», i a València ho pronuncien amb erre final; nosaltres diem venir i tenir, i ells vindre i tindre; nosaltres, aquí, i ells, ací; abans, i ells, antes; i panís, i ells, dacsa... Aquí parlem com en el Pinós i Monòver.

–I vostès què són?, els demana Vicent.

–No sem res, ni una cosa ni l’altra.

*Eugeni Casanova és autor del llibre Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l’agonia del català (Ed. Pagès, 2003)

(La Vanguardia 19 novembre 2006; traducció d'infoReflex)

PER EMILI CASADEMONT

L’il·lustre filòleg, historiador i escriptor Manuel Sanchis i Guarner, nat a València el 1911 i traspassat a la mateixa ciutat el 1987, afirmava que el valencià i el català són la mateixa llengua, si bé aquesta ofereix, al territori de l’antic Regne de València, algunes petites variacions, mancades, però, de significativa importància. I així ho exposà en el seu llibre La llengua dels valencians, publicat l’any 1933, argumentant que ningú, en el passat, no havia mai discutit la unitat de la llengua al País Valencià.

Sanchis i Guarner, que participà en la Guerra Civil defensant la legalitat republicana, fou represaliat durant el franquisme i, del 1939 al 1943, complí condemna en un penal de Madrid. Posteriorment, desterrat a Mallorca fins al 1959, col·laborà amb Francesc de Borja Moll en l’elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear, i, tot seguit, un cop retornat a la seva ciutat natal, on fou nomenat professor no numerari de la Universitat de València, ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest fet motivà que, per la seva defensa de la unitat de la llengua, fos expulsat de la societat cultural valenciana Lo Rat Penat, societat que se’n mostrà «rabiosament» contrària al llarg del règim dictatorial del general Franco. L’any 1974 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I el 1978 patí, per part de sectors de la ultradreta, un atemptat amb bomba.

I fou, precisament, Manuel Sanchis i Guarner, ara fa just mig segle, qui confeccionà i divulgà el mapa d’una zona, situada a les terres de Múrcia, on, des del segle XVIII, es parla català (o valencià, que és el mateix), anomenada el Carxe, l’existència de la qual es conegué l’any 1919, per primera vegada, gràcies a les investigacions sociolingüístiques dutes a terme per Pere Barnils, que la inclogué, com a «territori de llengua catalana», en la seva obra Dialectes catalans. Aquesta zona, que comprèn els municipis de Iecla, Jumella i Fanavella, deu el seu nom a l’altíssima serra del Carxe, que la presideix. Des de l’any passat, per cert, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua imparteix classes de català a Iecla, a petició del seu Ajuntament i atenent el prec d’alguns carxencs, malgrat que aquest idioma no té reconeixement oficial a la Comunitat Autònoma de Múrcia.

Tot té una explicació. I l’explicació del perquè de la presència del català al territori murcià rau en el fet que els extensos termes municipals de Iecla, Jumella i Favanella, després d’haver quedat sense ningú, com a conseqüència de l’expulsió morisca efectuada al segle XVII, a partir del 1875 reberen una forta emigració de pagesos procedents de les Valls de Vinapoló (Alacant), atrets per les seves fèrtils terres de conreu, que hi portaren la seva llengua i hi fundaren una vintena de poblets, cap dels quals, però, mai no ha pogut arribar a gaudir d’independència administrativa. Segons les darreres dades estadístiques, la comarca del Carxe, que als anys 50 del segle passat tenia uns 3.000 habitants, actualment, a causa de la crisi de l’agricultura, tan sols en té un miler escàs. Amb tot, convé ressaltar que els carxencs emigrats de la seva terra (resideixen en els pobles grans veïns, on troben feines millors) continuen estant-hi empadronats. Així, en aquest moments, per exemple, al poblet de la Canyada del Trigo (Jumella), hi viuen, de manera permanent, 167 persones; al de la Canyada de la Llenya (Fanavella), 143; al de Raspau (Iecla), 134; al de la Torre del Rico (Jumella), 58, i al del Carxe (Jumella), 27.

Ara fa sis anys, l’Institut de Cultura Joan Gil-Albert, d’Alacant, publicà un interessant llibre, escrit pels filòlegs Esther Limorti i Artur Quintana, titulat El Carxe i subtitulat «Recull de literatura popular valenciana de Múrcia», que amplia considerablement el poc que se sabia sobre la zona catalana radicada en terres murcianes i que es reduïa, segons ells, «a les entrades de l’Enciclopèdia Catalana o a vagues notícies de Sanchis Guarner». Limorti i Quintana basaren el seu treball, que durà tres anys, en la recerca de la literatura oral de moltíssims veïns residents a la comarca –uns 200–, persones, generalment, d’edat avançada, que conservaven (i encara continuen conservant) a la memòria les velles rondalles, dites, cançons carxenques, etcètera. I així, en el citat llibre, hi ha alguns textos de teatre referits als anomenats «jocs de pallissa», que eren comèdies breus que es representaven de manera improvisada a les cases de pagès per les festes o bé quan s’acabaven les jornades de treball, com les de la sega i de la verema. I també hi ha un bon grapat de pàgines que contenen refranys i frases fetes, així com les lletres de les cançons més tradicionals del Carxe, acompanyades de les seves respectives particel·les musicals: cançons de Nadal, de Pasqua, de festa, d’infants, de jocs, de festeig i casori...

«Aquest treball, si més no –ha comentat Rafael Poveda, l’escriptor alacantí de Monòver, en un article titulat “L’altra Franja de Ponent”–, ve a demostrar de manera contundent la riquesa i vivacitat que encara manté el català a terres de Múrcia. La franja de ponent del sud, de la mateixa manera que la del nord, és un territori cultural i lingüístic al qual no podem renunciar. Ara mateix i encara que la Constitució espanyola així ho recull, els drets lingüístics d’aquestes persones no estan reconeguts. De fet, la Comunitat Autònoma de Múrcia es declara, en el seu estatut, monolingüe i no reconeix la dualitat lingüística dels seus habitants». I Poveda, que és un gran defensor de la unitat de la llengua, conclou la seva «ressenya del Carxe», amb aquestes paraules: «És per això que la lectura d’aquest llibre, a banda de les seues riquíssimes aportacions, ens ha produït un encoratjament que, amb tota seguretat, ens conduirà a una reflexió profunda de la nostra consciència nacional».

De les zones més petites de l’Estat espanyol i de l’estranger on es parla català, com l’Alguer (a l’illa italiana de Sardenya), la Franja de Ponent (a l’Aragó) o el Carxe (a Múrcia), aquesta última és la menys coneguda –per no dir que, pràcticament, és una desconeguda total–, cosa que els carxencs lamenten moltíssim. I jo també. Entre d’altres raons importants, perquè una vegada, en passar per la seva terra, vaig aturar-me en una farmàcia de Iecla, on hi havia un parell de senyores, esperant ser ateses, que conversaven entre elles en un català que tenia la virtut de meravellar-me. En un català –o en un valencià, que és, insisteixo, la mateixa llengua– que era (ho vaig endevinar de seguida, abans que m’ho diguessin) el català del Carxe...